Quan l'embaràs no és el que esperes.

Avui us volem compartir el relat real d’una dona i amiga que ens ha volgut explicar amb les seves paraules, com de dur ha sigut i està sent viure el seu embaràs, i com ella mateixa ho titula “ Quan l’embaràs no és el que esperes”. Amb aquest relat pretén compartir l’experiència per si pot ajudar a dones i futures mares que es senten com ella, ja que a vegades un embaràs no és tan idílic com esperàvem. 

Mil gràcies per compartir-nos la teva història!

“Amb aquest escrit pretenc visibilitzar una part que potser minoritària, però existent de dones que no vivim l’embaràs com una dolça espera. I dic dolça espera, perquè he arribat a odiar aquesta frase i m’he sentit molt culpable per sentir-me així, pensant que potser no desitjava tants els meus fills com ho feien altres mares. Doncs no, no és així. 

Actualment estic embarassada de 18 setmanes i esperant el meu segon fill. Tots dos han estat buscats amb molt d’amor i desig. Però l'embaràs s’ha convertit en una foscar dura de travessar, amb un malson. Són paraules que poden sonar dures. Però que penso que s’han de dir. En la maternitat hi ha molts enganys i m’enfada profundament. Perquè comporta la soledat de pensaments. La maternitat real cal compartir-la i ajudar/nos entre totes. 

El primer embaràs va ser molt complicat també, començant per una hiperemesis gravídica que et deixa feta un nyap, deshidratada i sense forces.. Penses que ets una fluixa o exagerada perque lo normal al embaràs és tenir nàusees i vòmits. A més a més, reps comentaris de l’estil: jo també vaig vomitar molt i anava a treballar fins al final. No senyores i senyors això no es vomitar molt. Això és no poder beure ni un trist got d’aigua perquè vomites tot, és no poder tolerar cap aliment. 

En el primer embaràs em vaig sentir molt sola perquè no sabia que em passava. Per sort al primer trimestre va passar però a la setmana 26 em van diagnosticar incompetència cervical. És a dir que tinc un coll d’úter curt i borrat i que he d'ingressar per risc de part prematur. Més por i incertesa t'invaeix . Algú en aquesta situació pot disfrutar de l’embaràs?

Al cap de 4 anys decideixo quedar-me embarassada de nou. Sent molt positiva i pensant que no tots els embarassos són iguals i que aquest cop aniria tot millor. Doncs no, a la setmana 6 ja vaig començar a vomitar com si no hi hagués un demà. He estat ingressada amb suero endovenós per desnutrició i deshidratació, un total de 7 kg perduts en un mes. I he guanyat 7kg de por, ràbia, impotència de viure altre cop un embaràs no ídilic. 

Aquest cop, per sort però vaig trobar un grup de dones de tot Espanya amb la mateixa patologia HG al qual m’ha ajudat a entendre que els meus pensaments, sensacions eren més normals del que jo creia. Que no era la única amb aquella situació. Els pensaments que t’inbaixen són de l’estil: no puc més, perquè ho he de viure així, quina tortura, que passin els mesos ràpid… és a dir tot el contrari a disfrutar d’un procés. 

Després de passar per un altre ingrés embarassada, en consulta de seguiment em comuniquen que el meu coll uterí ha anat més ràpid que mai i que m’ha de realitzar un cerclatge de cervix ja que és la única manera de salvar el nadó. Amb el risc que comporta la intervenció d’avortament espontani. Evidentiment amb totes les pors del món, segueixies tirant endevant. 

Porto des del test positiu d’embaràs pràcticament tancada a casa fent repós, quasi 5 mesos. Si algú pensa que això és dolç i soportable …

Cal molta força mental, que juntament amb el còctel d’hormones hi ha dies que es fa francament difícil. 

Però sabeu què? El que si disfruto és el part, donar llum, és llibertat, i per fi felicitat de tenir a les meves mans el més desitjat del Món.  

Si amb aquest escrit puc ajudar alguna dona en aquesta situació, estaré molt agraïda de que així sigui. 

Gràcies. I sobretot força per afrontar un embaràs de risc que estarà ple de pors i incertesa”.

Si us ve de gust compartir la vostra història i voleu enviar-nos el vostre relat, podeu fer-ho escrivint-nos a info@monmare.cat. De ben segur que ajudeu a moltes dones i mares que ens llegeixen i en algún moment s’han pogut sentir com vosaltres.